El periodista anunci. Fins ara no estava acostumat que els periodistes fossin la clau en el moment de promocionar el mitjà. Bé, dic això però els anuncis a la televisió de cadenes de ràdio consistien en posar cares i rostres a veus… Per tant televisió i ràdio potser si que ja utilitzaven per fer promoció els rostres coneguts de les seves graelles de programes. Em costa de veure el director, el sotsdirector de La Vanguardia, o d’El Periodico fent anuncis com estan fent la gent del diari Ara on espremen fins a la sacietat la faceta coneguda i pública (el prestigi) d’alguns dels seus components, el director, fundadors… No estic avesat que en l’àmbit del periodisme de diaris s’utilitzin les mateixes estratègies de màrqueting que utilitzen algunes marques de productes comercials, de consum massiu, vull dir. D’entrada es tracta de donar més importància al glamour que a la capçalera. De fet és lògic, les cares són conegudes (gràcies a la televisió) i la capçalera de moment no.

Les presentacions en públic de l’Ara. Pel que m’han explicat sembla que les presentacions del nou diari van molt bé. Almenys a la Garriga i a Badalona hi havia moltes persones. Imagino que els promotors deuen estar molt contents amb aquesta complicitat que de moment els hi dóna la gent d’Òmnium. Desconec si a les presentacions mostren o reparteixen algun tipus de material, document.  Ara, mentre escric l’article és el primer cop que he vist l’anunci del diari a la televisió. L’havia vist per Internet però no en prime time a TV3. No us perdeu la crònica d’en Janquim sobre la presentació a Badalona.

Electoralia.cat. En aquest període convuls per l’actualitat política i les eleccions imminents al Parlament sorgeixen diversos espais i portals on es recullen informacions relacionades amb els partits i amb les eleccions. Em sorprèn el que ahir al vespre descobria a través d’un dels seus impulsors, www.electoralia.cat. D’entre les funcionalitats es parla del rastreig per entre mitjans de comunicació, blocs… d’informacions relacionades amb el tema que pertoca. He quedat perplex perquè barreja diferents fonts d’informació presentant-les de la mateixa forma: mitjans, blocs de partit, blocs personals… però a més, cerca entre un parell o tres de mitjans. Potser hi ha alguna relació entre aquest portal i alguns dels mitjans per on cerca. O potser és que encara es troba en proves. Sobre els impulsors i assessors hi veig noms coneguts d’aquesta mal anomenada Internet catalana, alguns d’ells molt significats políticament. N’anirem parlant.

Un Spotify de llibres? Ja fa dies que va sonant la idea de fer un gran Spotify de llibres. On de manera gratuïta a canvi de publicitat hi hagi a disposició milers de títols o a canvi d’una subscripció tinguis opció a descarregues… un model igual que esta funcionant amb la música i que pot fer el salt als llibres.

Model Spotify, només als llibres? Ja es diu i es parla de subscripcions col·lectives a centenars de revistes. És a dir que puguis escollir llegir un article d’aquí i un d’allà (una entrevista d’El Temps, un article de música d’Enderrock, un reportatge de vins de Cupatges.. .) a un cost fix. Per tant anem tendint cap a posseir poc i escollir molt. Aquella vella idea de fer-nos el nostre propi mitjà, les nostres revistes, el nostre diari, la nostra ràdio, la tele… tot a moda per a consumir al núvol i quan nosaltres vulguem. Collage digital amb nom de marca personal.

Amazon i Kindle. L’empresa Amazon ha anunciat que properament podràs deixar, durant 14 dies, un exemplar digital que hagis comprat a Amazon a un altre persona (amic) que també tingui un Kindle (lector e-reader d’Amazon). Mentre el tinguis prestat no podràs utilitzar l’exemplar. Innovació al sector. Com a les biblioteques tradicionals. Mateix dret de tenir un llibre físic que el pots deixar.

“El parèntesi Gutenberg”. Agafo una frase (diria que és de Piscitelli) que va sonar el dissabte al CCCB on es feia una sessió del Kosmopolis anomenada Bookcamp on editors i personal divers de la galàxia digital discutíem sobre el futur del llibre (revista, videojoc, còmic…). Conclusions: els editors no volen que els passi com la música però si no hi ha innovació en el model de negoci passarà.

Molta feina a fer, bones idees, tecnologia a l’abast, coneixement, però en aquest sector es difícil d’agrupar totes aquestes característiques en un sol projecte. S’ha viscut molt bé massa anys i això d’innovar que ho faci la universitat. Ja m’enteneu.

Eleccions i soroll. Bufen vents tecnològics a les eleccions al Parlament de finals de novembre. Els partits, sí, els partits, les organitzacions han cregut que el 2.0 els podia ajudar. Els polítics no se que en pensen d’això. Hi ha equips d’agitació 2.0 i es revisen diàriament les converses que se succeeixen a la xarxa. Fins aquí bé. El problema és que hi ha candidats que utilitzen aquestes eines i n’hi ha que no. Cap problema. Però les converses són suggerents quan són personals i certes.

500 Internal Server Error. La gent d’Stic.cat demostren una vegada més que són actius en aquest circ del dospuntzerisme. Han aconseguit convèncer els partits per fer una entrevista (com ja es va fer amb Sandro Rosell) utilitzant l’eina Twitter. Podríem dir que és fascinació pel canal, per l’eina. Tinc reserves (com tenia en el cas Barça) que hi hagi missatge directe, sincer que és el que esperaríem. Twitter crec que té un grau d’espontaneïtat que en esdeveniments com aquest perd i es torna un robot mecànic que utilitza una eina com en podria utilitzar una altra. Amb els caps de comunicació ben a prop, això si. Llàstima que l’allau o la prova mostrava massa sovint l’error 500 Internal… I davant d’aquestes interferències l’experiència no és massa bona i encara et concentres més amb l’eina. Em sorprèn però que d’entrada només s’hagi pensat en grups amb representació parlamentaria. Ho dic perquè la xarxa acostuma a ser més anàrquica i menys establishment.

La fascinació del cas Obama. Tot una nova generació de politòlegs, persones del món de la comunicació, del màrqueting… ens vam fascinar en les darreres eleccions americanes. L’ús intensiu de les eines digitals que feien alguns dels candidats va transformar la forma de fer campanya i de fer política. A casa nostre, el cas és diferent. Malgrat que els equips de campanya, els periodistes… utilitzem les eines 2.0 no podem dir el mateix de la majoria de candidats.

I si haguéssim quedat per fer seguir només els que de veritat usen aquestes eines? Per exemple la gent del PSC tenen consellers actius (Nadal, Maragall, Tura), els de CIU tenen persones que de fa temps han incorporat aquestes eines (Puigdemont) com també ICV (Romeva) o ERC (Bassaganya)… Crec que la cosa hagués estat molt més interessant. Ho provem? Fascinació pel canal i fascinació pel poder em sembla. Massa soroll per no res.

El final de la web? Chris Anderson, l’editor de la revista Wired (i conegut entre d’altres per L’economia Long Tail va afirmar en el número d’agost que la web ha mort (The web is dead). L’argument, provocador, és simple. Després d’uns anys de web ara toca el moment de les aplicacions (apps). És una Internet de mobilitat, on accedim a informació a partir de les aplicacions i dels widgets i no des del navegador. Intercanvi de dades, vaja. Això succeeix en part per la facilitat de cobrar per aquests serveis. Evidentment els primers a estar interessats a aquest nou paradigma són les empreses productores d’informació, de continguts, amb una necessitat puixant i urgent de generar nous ingressos per la banda digital davant la caiguda de la distribució dels seus exemplars físics i d’una caiguda publicitària que no atura.

L’aparició dels nous tablets. Amb l’Ipad i la resta de la generació que s’acosta (Samsung, Blackberry, Microsoft, el sistema Android de Google…) sembla que aquest argument va endavant. Ara, la sorpresa rau quan els generadors de continguts que viuen de l’actualitat, de la immediatesa, s’adonen que no serà la solució màgica. Ja no es pot tornar enrere, ja no podem posar nous murs, ja no podem tornar a cobrar per un fluxe que és arreu (també a Twitter, Facebook). Ho tenen més fàcil els continguts especialitzats i de qualitat (Long Tail). El salt a aquesta nous dispositius es farà de moltes maneres, reconversió d’un sector, però també, amb l’aparició de nous agents, empreses que fins ara no vivien dels continguts. Més competència.

Davant tots aquests canvis, què fem? Per la penetració del mercat d’aquests dispositius i pel mercat actual d’ingressos del canal digital és difícil que es puguin plantejar projectes des d’ara mateix que puguin sostenir-se així i prou. Per altra banda és necessari tot una època d’aprenentatge per realitzar tots aquests nous productes. Potser és el moment de resistir, d’aprendre, de ser arriscat i és un moment on cal, segur, aprimar les estructures, els productes i de guanyar qualitat. Qui tindrà forces per aquesta cursa, llarga, de fons i plena d’incerteses? Sempre ens podem quedar que el mateix Wired l’any 1997 ja va matar els navegadors i de moment estan més vius que mai. Èpoques de vaques magres.