Prenc com a exemple el que havia de ser un dels grans salvadors de la indústria dels continguts de paper i que de moment no ho esta essent. Des que va sortir al mercat l’Ipad havia de solucionar molts problemes a tots els editors de continguts. Però de moment no esta essent la solució a un sector que durant anys de bombolla econòmica va anar fent de nou ric i en cap cas va afrontar els canvis que li pertocaven. A la crisi sectorial ens toca conviure ara amb la crisi financera. La convivència de les dues ens impossibilita fer menys traumàtics els canvis i a la vegada tenyeix de gris un futur ple de nous lectors, nous mitjans… i sense donar resposta encara al clàssic digital “Where is the money?”.

Hem atacat aquest nou suport col·locant el nostre producte tal i com l’hem fet sempre. I evidentment l’Ipad, per diferents motius, no esta essent la solució. Poques diferències de valor afegit entre la lectura a l’Ipad a través del navegador Safari i les Apps. Per tant, malgrat que si que hi ha una clar consum en dispositius mòbils aquest continua essent gratuït.

Llegia l’altre dia diferents anàlisis de la reculada de vendes de les revistes pel canal digital (Wired com a paradigma). Hi havia diferents opinions, però n’hi havia una de molt interessant. Un dels principals problemes és que ens hem tornat més globals, més locals i més profunds:

1.- Ens interessa què passa al món. Llegim noticies globals. Escollim mitjans de referència BBC, NYT, també la nostra.

2.- Ens interessa, i molt, la informació hiperlocal. Perquè ens afecta en el nostre dia a dia. La informació de la nostra ciutat, poble, barri, trànsit, serveis.

3.- I, necessitem informació en profunditat de les nostres aficions i interessos (també professionals).

I ens sobra la resta. Volem compartir, aprendre, suggerir, volem també ser el mitjà (i no parlo de periodisme ciutadà, no).

Pocs mitjans ens poden donar aquests serveis de forma completa, interactiva i multisuport. Volem escollir les fonts d’informació, vivim en llocs diferents i potser l’Avui, El Periodico, La Vanguardia… no són locals ni globals. Tirem d’informació especialitzada i tots tenim els nostres tics i les nostres manies. Personalització i noves formes de consum. En definitiva, qui té els drets de tot això? Algú ho pot proveir tot? No? Doncs ens ho agafem de forma precària via RSS, via lectors de feeds, necessitem encara la web. No paguem.

Les inèrcies mentals, estructurals, organitzatives de les nostres empreses, ens porten una i altra vegada als camins coneguts, a les mateixes narratives, als mateixos públics, cercant compulsivament la influència com a primer generador d’ingressos. Sobre la innovació, uns diuen que si tinguessin recursos ja ho farien, els altres que s’han de reconvertir (és possible? o PRISA?). Amb l’ARA, que era una de les esperances, pel fet de crear una estructura nova, tot i ser massa recent encara per treure conclusions definitives, ens hem quedat (i ho dic des d’una perspectiva lectora) a mig camí. S’ha entès el Social Media en la seva vessant més superficial. S’han entès els nous dispositius (malgrat l’excel·lent campanya promocional) com a simple canal per a distribuir el mateix de sempre. S’ha optat per semblar modern i innovador més que no pas ser-ho.

Ens cal reflexió. La vida abans i després de Google. La cultura digital com a religió universal. Com vivim en l’era del remix? Crec que ens cal invertir molt en innovar en models de negoci si volem tirar endavant. Cooperació, hibridar continguts, especialització i nous productes per recuperar unes vendes que ja fa temps que vam regalar.

Article publicat a ESCACC

Eròtica del dispositiu. Des que va sortir al mercat l’Ipad com sol ser habitual en els productes Apple genera una eròtica de l’objecte que es difícil de trobar en altres marques i en altres aparells. El que havia de ser un dels grans salvadors de la indústria dels continguts de paper de moment no ho és. Poques diferències de valor afegit entre la lectura l’Ipad a través del navegador Safari i les Apps gratuïtes. Per tant malgrat que si que hi ha una clar consum en dispositius mòbils aquest continua sent gratuït. Es parla d’un 4,5% (via Juan Varela) de subscripcions de pagament enfront el total de descarregues de les aplicacions de pagament. Dic això de l’eròtica perquè els primers a veure-ho així han estat alguns editors.

Diaris a l’iPad. El Bloc d’Apple en Català fa un breu resum aquests dies de les aplicacions de La Vanguardia, El País i l’Ara amb algunes conclusions que comparteixo.

El diari dels Godó va fer una aplicació per Ipad que endreçava bàsicament els RSS de la web (amb algunes mancances). La sorpresa és que des del canvi de l’edició digital (la setmana vinent, anàlisi) l’aplicació ha deixat de funcionar. Cal dir que era gratuïta. (Actualització: La Vanguardia acaba de penjar l’actualització de l’APP a l’Apple Store)

L’edició d’El País per iPad és a dia d’avui una de les poques que demostra que intenta entendre les possibilitats del nou dispositiu. Endreça les noticies i ofereix un menú de navegació interessant i proper a la idiosincràsia del dispositiu. És gratuïta.

El diari Ara ha optat per una altra estratègia. Et baixes l’aplicació gratuïta i necessites ser subscriptor per poder visualitzar l’edició del dia. D’entrada no donen continuïtat al canal digital i ho encaren més com si fos una revista, format tancat, sense actualització i de pagament. Desconec l’índex de descarregues (no de l’aplicació sinó del diari) però queda clar que per ells, de moment, malgrat el tant escoltat a les presentacions això de l’Ipad és un canal més pel diari de paper però no per pensar noves formes de fer un diari. És a dir, un pdf avançat i poca cosa més.

Aplicació per iPhone de Vilaweb. Ahir també va aparèixer a l’Apsstore l’aplicació per a mòbil iPhone de Vilaweb. D’entrada utilitzen la navegació vertical i horitzontal, bé, i han pensat que es pugui retenir la darrera actualització de les notícies per llegir sense connexió, molt bé. N’anirem parlant.

WikiLeaks. Dia a dia van sortint a la llum pública informacions extretes de WikiLeaks. A banda de si l’Assange és un heroi o no, em venen al cap diferents conclusions. Està fent WikiLeaks, en part, una feina important als grans mitjans de comunicació? Fins ara esperàvem que la capacitat d’investigar i de publicar noves informacions ho fessin les grans capçaleres? Aquest és un cas estrany. Una empresa, organització, comandada per un australià revoluciona el món publicant informació sobre els governs d’aquest món. Fins aquí més o menys d’acord. Ho dona d’entrada a diaris com el cas de El País i aquest dia a dia va furgant a les entranyes dels bits i els bytes. Es publiquen informacions rellevants (tot sigui dit a El País aquest tema l’hi ha anat de perles i crec que ho esta jugant bé) que commocionen la ciutadania tot i que les veus critiques diuen que tot el que ha sortit ja se sabia (poc que ho havíem llegit). El periodisme està fent la feina de contrastar i de posar en relleu el més important? Aquest fet canvia els mitjans de comunicació? Els mitjans es tornen només imprescindibles per difondre la informació i contrastar-la però no per investigar? Assange i Wikileaks necessita la complicitat i la credibilitat d’unes capçaleres per no haver de perdre massa temps defensant la veracitat?

Passen dies i a banda de l’allau d’informació sobre la vida i o la detenció de Julian Assange pocs mitjans van a la font original. Per això crida l’atenció la feina que ha fet en Janquim de nou. Publica al seu bloc com trobar una eina que et permet cercar dins els documents que ja s’han fet públics i per tant tenir una mirada pròpia més enllà dels mitjans que ja han destacat el que consideren més rellevant. A mesura que es van obrint documents es pot reutilitzar l’eina i a veure si hi ha citacions concretes. Janquim feia la crònica pel 3cat24 d’aquest tema i em sembla rellevant.

Veurem com acaba el tema WikiLeaks. Amb sensacions contradictòries però amb ganes que la xarxa demostri que es solidària, exigent i molt útil. A veure si s’aclareix aquest dubte de si algunes xarxes socials com Twitter han aplicat censura. De moment Paypal i Mastercard ja han hagut de reconèixer pressions (com diu Juan Varela cal llegir la lletra petita dels serveis que contractem). Em sembla que en tenim per dies.

Llegeixo que La Vanguardia canvia el seu web. L’evolució de l’audiència de La Vanguardia digital mostra una evolució positiva si mirem les dades d’OJD dels darrers anys. Hem de tenir en compte també, l’agregació del domini yaencontre.com que els hi està donant molt bons resultats. L’altre cosa és si el digital del Grup Godó ha d’aspirar a fites més importants si parlem en clau espanyola. Continua a gran distància d’El Mundo, 20 minutos i, és clar, després de la sortida d’El Pais, es difícil de comparar amb el diari de Prisa. Dic això perquè no se si aquesta nova versió digital tindrà versió en català. Imagino que queda supeditat a si hi ha diari en català o no. En aquest tema hi ha informacions contradictòries, que sí que hi serà però al febrer, que no, que finalment s’ha endarrerit. És veritat que en el moment que ens trobem, a pocs dies de les eleccions al parlament i a punt de sortir el diari Ara, entenc que molta gent estigui a l’aguait.

Presentació del diari Ara. Vaig assistir a una de les presentacions del diari que esta fent arreu del territori. Un màrqueting excel·lent. Concretament vaig ser a la que es va fer a Vic, a l’aula magna de la Universitat de Vic. Presentava en Carles Capdevila i l’Albert Om (jugaven a casa). Molt públic, molts estudiants de periodisme, personalitats. Es va dir que en Xavier Bosch farà la contraportada els divendres parlant de Barça, l’Albert Om el dissabte, en Toni Soler el diumenge i dilluns l’Antoni Bassas altre vegada parlant de Barça. Que el diumenge regalaran la revista Time Out.

Després de la presentació del projecte van sortir les qüestions més interessants aportades a través de preguntes per assistents a l’acte. Una de les qüestions va ser conèixer la línia editorial del diari. El director va remetre al manifest fundacional (algú comentava que llegint-lo no en treus l’aigua clara). L’altre qüestió va ser el tema del finançament, si havien rebut ajuts públics. Altre cop en Carles Capdevila va derivar a la web del projecte després d’afirmar que sí que han rebut ajudes. Al final prou gent omplint la butlleta de subscripció de prova de 40 dies, 40 euros. Molta sort i llarga vida al periodisme.