Innovació en models de negoci

Prenc com a exemple el que havia de ser un dels grans salvadors de la indústria dels continguts de paper i que de moment no ho esta essent. Des que va sortir al mercat l’Ipad havia de solucionar molts problemes a tots els editors de continguts. Però de moment no esta essent la solució a un sector que durant anys de bombolla econòmica va anar fent de nou ric i en cap cas va afrontar els canvis que li pertocaven. A la crisi sectorial ens toca conviure ara amb la crisi financera. La convivència de les dues ens impossibilita fer menys traumàtics els canvis i a la vegada tenyeix de gris un futur ple de nous lectors, nous mitjans… i sense donar resposta encara al clàssic digital “Where is the money?”.

Hem atacat aquest nou suport col·locant el nostre producte tal i com l’hem fet sempre. I evidentment l’Ipad, per diferents motius, no esta essent la solució. Poques diferències de valor afegit entre la lectura a l’Ipad a través del navegador Safari i les Apps. Per tant, malgrat que si que hi ha una clar consum en dispositius mòbils aquest continua essent gratuït.

Llegia l’altre dia diferents anàlisis de la reculada de vendes de les revistes pel canal digital (Wired com a paradigma). Hi havia diferents opinions, però n’hi havia una de molt interessant. Un dels principals problemes és que ens hem tornat més globals, més locals i més profunds:

1.- Ens interessa què passa al món. Llegim noticies globals. Escollim mitjans de referència BBC, NYT, també la nostra.

2.- Ens interessa, i molt, la informació hiperlocal. Perquè ens afecta en el nostre dia a dia. La informació de la nostra ciutat, poble, barri, trànsit, serveis.

3.- I, necessitem informació en profunditat de les nostres aficions i interessos (també professionals).

I ens sobra la resta. Volem compartir, aprendre, suggerir, volem també ser el mitjà (i no parlo de periodisme ciutadà, no).

Pocs mitjans ens poden donar aquests serveis de forma completa, interactiva i multisuport. Volem escollir les fonts d’informació, vivim en llocs diferents i potser l’Avui, El Periodico, La Vanguardia… no són locals ni globals. Tirem d’informació especialitzada i tots tenim els nostres tics i les nostres manies. Personalització i noves formes de consum. En definitiva, qui té els drets de tot això? Algú ho pot proveir tot? No? Doncs ens ho agafem de forma precària via RSS, via lectors de feeds, necessitem encara la web. No paguem.

Les inèrcies mentals, estructurals, organitzatives de les nostres empreses, ens porten una i altra vegada als camins coneguts, a les mateixes narratives, als mateixos públics, cercant compulsivament la influència com a primer generador d’ingressos. Sobre la innovació, uns diuen que si tinguessin recursos ja ho farien, els altres que s’han de reconvertir (és possible? o PRISA?). Amb l’ARA, que era una de les esperances, pel fet de crear una estructura nova, tot i ser massa recent encara per treure conclusions definitives, ens hem quedat (i ho dic des d’una perspectiva lectora) a mig camí. S’ha entès el Social Media en la seva vessant més superficial. S’han entès els nous dispositius (malgrat l’excel·lent campanya promocional) com a simple canal per a distribuir el mateix de sempre. S’ha optat per semblar modern i innovador més que no pas ser-ho.

Ens cal reflexió. La vida abans i després de Google. La cultura digital com a religió universal. Com vivim en l’era del remix? Crec que ens cal invertir molt en innovar en models de negoci si volem tirar endavant. Cooperació, hibridar continguts, especialització i nous productes per recuperar unes vendes que ja fa temps que vam regalar.

Article publicat a ESCACC