in Periodisme

Safareig de comunicació (XIII)

Eleccions i soroll. Bufen vents tecnològics a les eleccions al Parlament de finals de novembre. Els partits, sí, els partits, les organitzacions han cregut que el 2.0 els podia ajudar. Els polítics no se que en pensen d’això. Hi ha equips d’agitació 2.0 i es revisen diàriament les converses que se succeeixen a la xarxa. Fins aquí bé. El problema és que hi ha candidats que utilitzen aquestes eines i n’hi ha que no. Cap problema. Però les converses són suggerents quan són personals i certes.

500 Internal Server Error. La gent d’Stic.cat demostren una vegada més que són actius en aquest circ del dospuntzerisme. Han aconseguit convèncer els partits per fer una entrevista (com ja es va fer amb Sandro Rosell) utilitzant l’eina Twitter. Podríem dir que és fascinació pel canal, per l’eina. Tinc reserves (com tenia en el cas Barça) que hi hagi missatge directe, sincer que és el que esperaríem. Twitter crec que té un grau d’espontaneïtat que en esdeveniments com aquest perd i es torna un robot mecànic que utilitza una eina com en podria utilitzar una altra. Amb els caps de comunicació ben a prop, això si. Llàstima que l’allau o la prova mostrava massa sovint l’error 500 Internal… I davant d’aquestes interferències l’experiència no és massa bona i encara et concentres més amb l’eina. Em sorprèn però que d’entrada només s’hagi pensat en grups amb representació parlamentaria. Ho dic perquè la xarxa acostuma a ser més anàrquica i menys establishment.

La fascinació del cas Obama. Tot una nova generació de politòlegs, persones del món de la comunicació, del màrqueting… ens vam fascinar en les darreres eleccions americanes. L’ús intensiu de les eines digitals que feien alguns dels candidats va transformar la forma de fer campanya i de fer política. A casa nostre, el cas és diferent. Malgrat que els equips de campanya, els periodistes… utilitzem les eines 2.0 no podem dir el mateix de la majoria de candidats.

I si haguéssim quedat per fer seguir només els que de veritat usen aquestes eines? Per exemple la gent del PSC tenen consellers actius (Nadal, Maragall, Tura), els de CIU tenen persones que de fa temps han incorporat aquestes eines (Puigdemont) com també ICV (Romeva) o ERC (Bassaganya)… Crec que la cosa hagués estat molt més interessant. Ho provem? Fascinació pel canal i fascinació pel poder em sembla. Massa soroll per no res.

Write a Comment

Comment