Mes: setembre de 2010

“Els diaris de paper duraran mentre siguin viables econòmicament”. Aquesta afirmació la fa en el seu bloc un dels exresponsables del diari argenti Clarín, Roberto Guareschi. Fins aquí semblaria sentit comú, però… Ve a dir que tot rau en la capacitat de generar diners. Això dels mitjans és un negoci (a vegades ho oblidem). Que no depèn de les possibilitats reals del que es pot fer sinó d’on venen els ingressos. Això vol dir que es venen més diaris que mai? No. Vol dir que es factura més publicitat que mai? No. Però les classes dirigents (política) i també els càrrecs directius de les grans empreses encara pensen en la lògica del que és habitual, tradicional (també és cert que la majoria de vegades els calés no són seus). És a dir, a banda de les possibilitats dels nous mitjans (noves narratives, participació, col·laboració) això no farà un tomb fins que els que decideixen s’adonin que ja és més influent un mitjà enfront d’un altre deixant de banda el suport (digital, paper…). Em fa gràcia aquesta reflexió perquè també diu que les grans empreses ja faran el canvi quan toqui, és a dir quan els nous canals els permetin de mantenir la influència i la proximitat al poder de què disposen ara (primer ha de canviar el poder i llavors ja ho faran els mitjans?). Pel camí, evidentment, s’obren possibilitats a nous actors, nous agents en un panorama canviant. En resum (collita pròpia) que no té res a veure ni amb l’audiència, ni amb la qualitat, que tot rau en la influència (i que per tenir-ne a vegades ho has de fer bé, però que el que realment és important és semblar-ho).

L’altre dia, una de les veus reals i reconegudes d’aquest ecosistema 2.0 (tantes vegades pesat i ciberplasta) em comentava que en el nostre país encara ens quedaven deu anys com a mínim per fer canvis de debò. Deia que a l’administració, als consells d’administració de les empreses, en l’àmbit polític d’alta instància ara hi arribarà una generació (la seva) que això de la societat de la informació i del coneixement els ha agafat amb el pas canviat. Que aquesta generació ja va fer un gran esforç incorporant la informàtica dins el seu espai de treball i que la lògica i les possibilitats de les xarxes els supera. I que en alguns casos se n’adonen, però que en cap cas cediran la seva oportunitat. Porten molts anys esperant, ara obriran els colzes, ara els toca manar a ells. Deia que falten deu anys… Així ens va…

Dic això per l’edició en català de La Vanguardia. Alguns ho fan córrer, d’altres ho asseguren. Diuen que a principis d’any hi haurà una edició (que no versió traduïda) de La Vanguardia. En definitiva, si el Grup Godó finalment fa el pas (potser el va començar a RAC1) per què deu ser? Per què el mercat català genera negoci o perquè es prepara per tenir influència en una generació (futura) que té una visió desacomplexada del que ha de ser el país? Llàstima que encara faltin deu anys.

Agència Catalana de Notícies (ACN), agència o mitjà? L’Agència Catalana de Notícies presenta web nou. Sembla que en la seva declaració d’intencions vol esser més ràpid, més adaptat als temps que vivim, amb més serveis… Jo sempre he defensat l’ACN perquè crec que és important que Catalunya tingui una agència de notícies. Seguint la definició clàssica (i sí, les coses canvien molt) una agència de notícies presta serveis als seus abonats, i aquest també és el cas de l’ACN. Dic això perquè sembla cada vegada més que hi hagi la intenció de convertir l’ACN en un mitjà en si mateix tot deixant de banda els abonats. Uns abonats que en la majoria de casos són mitjans petits que tenen així una via per rebre informació professional i treballada i poder fer economia d’escala.

A vegades tinc la sensació que l’ACN té una mica d’enveja del 3cat24. Sembla que competeixi pel mateix, una gran audiència generalista. D’entrada no semblaria una aspiració legitima ja que un és un mitjà i l’altre una agència encara que tots dos portals siguin finançats en gran part amb diner públic. Pel comunicat que han enviat als mitjans que estem subscrits als serveis de l’ACN i per l’enfocament que han donat a les seves novetats, crec que definitivament és dirigeixen al gran públic i que volen ser un mitjà. Si això és així ja m’explicaràs per a què serveix l’ACN? Vull dir si bàsicament pretenen fer de mitjà de comunicació què hi pintem els abonats? Dec estar mal informat però em sembla que ens els darrers temps l’ACN ha treballat poc o molt poc amb els mitjans, amb els mitjans territorials, amb les associacions de mitjans per anar millorant els seus serveis i per resoldre aquell problema endèmic que als més petits no els serveix de res els serveis de l’Agència perquè tenen més informació que la mateixa ACN (per què pagar?). El que hauria de ser en una direcció acaba essent al revés (els petits informen al gran).

Fa uns mesos enrere hi va haver certa polèmica entre alguns treballadors de l’Agència i la direcció. Algunes promeses incompletes i canvis d’orientació, deien. Ja fa dies que van sonant noms davant un hipotètic canvi al capdavant de l’ACN en cas que el Parlament variï de composició després de les eleccions de novembre. Voler superar aquesta sensació de dubte i d’incertesa imagino que ha fet precipitar alguns canvis a l’Agència. D’altra banda, del tot comprensibles davant de finals d’etapa. A la mateixa Generalitat comença a haver-hi moviments en alguns departaments davant la incertesa del futur.

Només vull acabar dient que crec que l’ACN és un projecte molt interessant. Que s’ha fet una bona feina. I que entenc que aquesta deriva a ser un mitjà deu ser degut als temps que vivim però que segur que és fàcil de reconduir. Molta sort en aquesta nova etapa i espero que els mitjans, les empreses, valorin en la seva justa mesura la tasca que s’està desenvolupant.

Torna l’Internauta. Després de la sorpresa que va ser la seva sortida d’antena, ara, pocs dies després, torna l’Internauta. Aquest programa que era un clàssic de Catalunya Ràdio des que en Jordi Vendrell el va arrencar l’any 1995 per ser conduït en una segona etapa per en Vicent Partal (col·laborador des de l’origen del programa) ha caigut de la nova temporada de la graella de Catalunya Ràdio. Se n’ha especulat molt del perquè però no sé si se n’ha tret l’aigua clara. Sembla que el programa, malgrat els canvis d’hora d’emissió que havia patit al llarg de la seva vida a l’emissora pública, presentava dades prou bones com per continuar. D’entrada era el podcast més escoltat. Espero que ens diguin els motius d’aquesta baixa. A la xarxa hi ha hagut rebombori (Saül Gordillo entre d’altres) per tal de que el programa no es perdés. Ara llegeixo que cada dimarts hi haurà el podcast del nou Internauta a disposició des de l’adreça linternauta.cat.

En un moment de compulsió 2.0, ciberplastes siderals, era una llàstima que es perdessin aquestes converses reflexives sobre Internet i en català. Això de no haver de quadrar un dia i una hora d’enregistrament, també pot permetre a l’equip de l’Internauta d’oferir un ventall més ampli de col·laboradors i d’experiències. A més, servirà per veure si acaba funcionant finalment aquí, això de fer un programa de ràdio sense tenir antena. Ho dic perquè si es així ens podríem estalviar alguns quartos i abandonar aquesta reiteració de cadenes radiofòniques finançades amb diner públic. Per altra banda, desconec amb quin programa sobre noves tecnologies i Internet ha decidit cobrir la direcció de l’emissora la baixa de l’Internauta. En resum, que hi hagi sort i llarga vida a l’Internauta.

Paper vs digital. El The New York Times publica en un extens reportatge com una de les revistes més populars de Hollywood, The Hollywood Reporter, canvia d’estratègia per intentar perviure al món digital i especialment en el seu cas, a la competència ferotge dels blocs. Un dels canvis és en l’edició digital. L’altre en la periodicitat del paper. L’edició diària la passen a setmanal per poder publicar continguts de més qualitat. Aquesta n’és una i l’altre són les paraules d’Arthur Sulzberger Jr (president i editor del mateix The New York Times) durant la conferència internacional de noticies WAN-IFRA on va dir que en un moment futur l’edició impresa del seu diari desapareixeria i que estaven treballant nous models de negoci en el camp digital. Tot això es pot mirar des del costat que es vulgui però (resistència del paper vs canal digital) la clau és en saber què és negoci per molt que ens agradi el format i o que tinguem nostàlgia. Nostàlgia del paper o d’un temps on podíem assimilar més lentament tots els canvis del nostre entorn. Aquí també en desapareixeran ara que en neixen de nous?