Hem atacat aquest nou suport col·locant el nostre producte tal i com l’hem fet sempre. I evidentment l’Ipad, per diferents motius, no esta essent la solució. Poques diferències de valor afegit entre la lectura a l’Ipad a través del navegador Safari i les Apps. Per tant, malgrat que si que hi ha una clar consum en dispositius mòbils aquest continua essent gratuït.

Llegia l’altre dia diferents anàlisis de la reculada de vendes de les revistes pel canal digital (Wired com a paradigma). Hi havia diferents opinions, però n’hi havia una de molt interessant. Un dels principals problemes és que ens hem tornat més globals, més locals i més profunds:

1.- Ens interessa què passa al món. Llegim noticies globals. Escollim mitjans de referència BBC, NYT, també la nostra.

2.- Ens interessa, i molt, la informació hiperlocal. Perquè ens afecta en el nostre dia a dia. La informació de la nostra ciutat, poble, barri, trànsit, serveis.

3.- I, necessitem informació en profunditat de les nostres aficions i interessos (també professionals).

I ens sobra la resta. Volem compartir, aprendre, suggerir, volem també ser el mitjà (i no parlo de periodisme ciutadà, no).

Pocs mitjans ens poden donar aquests serveis de forma completa, interactiva i multisuport. Volem escollir les fonts d’informació, vivim en llocs diferents i potser l’Avui, El Periodico, La Vanguardia… no són locals ni globals. Tirem d’informació especialitzada i tots tenim els nostres tics i les nostres manies. Personalització i noves formes de consum. En definitiva, qui té els drets de tot això? Algú ho pot proveir tot? No? Doncs ens ho agafem de forma precària via RSS, via lectors de feeds, necessitem encara la web. No paguem.

Les inèrcies mentals, estructurals, organitzatives de les nostres empreses, ens porten una i altra vegada als camins coneguts, a les mateixes narratives, als mateixos públics, cercant compulsivament la influència com a primer generador d’ingressos. Sobre la innovació, uns diuen que si tinguessin recursos ja ho farien, els altres que s’han de reconvertir (és possible? o PRISA?). Amb l’ARA, que era una de les esperances, pel fet de crear una estructura nova, tot i ser massa recent encara per treure conclusions definitives, ens hem quedat (i ho dic des d’una perspectiva lectora) a mig camí. S’ha entès el Social Media en la seva vessant més superficial. S’han entès els nous dispositius (malgrat l’excel·lent campanya promocional) com a simple canal per a distribuir el mateix de sempre. S’ha optat per semblar modern i innovador més que no pas ser-ho.

Ens cal reflexió. La vida abans i després de Google. La cultura digital com a religió universal. Com vivim en l’era del remix? Crec que ens cal invertir molt en innovar en models de negoci si volem tirar endavant. Cooperació, hibridar continguts, especialització i nous productes per recuperar unes vendes que ja fa temps que vam regalar.

Article publicat a ESCACC

Diaris a l’iPad. El Bloc d’Apple en Català fa un breu resum aquests dies de les aplicacions de La Vanguardia, El País i l’Ara amb algunes conclusions que comparteixo.

El diari dels Godó va fer una aplicació per Ipad que endreçava bàsicament els RSS de la web (amb algunes mancances). La sorpresa és que des del canvi de l’edició digital (la setmana vinent, anàlisi) l’aplicació ha deixat de funcionar. Cal dir que era gratuïta. (Actualització: La Vanguardia acaba de penjar l’actualització de l’APP a l’Apple Store)

L’edició d’El País per iPad és a dia d’avui una de les poques que demostra que intenta entendre les possibilitats del nou dispositiu. Endreça les noticies i ofereix un menú de navegació interessant i proper a la idiosincràsia del dispositiu. És gratuïta.

El diari Ara ha optat per una altra estratègia. Et baixes l’aplicació gratuïta i necessites ser subscriptor per poder visualitzar l’edició del dia. D’entrada no donen continuïtat al canal digital i ho encaren més com si fos una revista, format tancat, sense actualització i de pagament. Desconec l’índex de descarregues (no de l’aplicació sinó del diari) però queda clar que per ells, de moment, malgrat el tant escoltat a les presentacions això de l’Ipad és un canal més pel diari de paper però no per pensar noves formes de fer un diari. És a dir, un pdf avançat i poca cosa més.

Aplicació per iPhone de Vilaweb. Ahir també va aparèixer a l’Apsstore l’aplicació per a mòbil iPhone de Vilaweb. D’entrada utilitzen la navegació vertical i horitzontal, bé, i han pensat que es pugui retenir la darrera actualització de les notícies per llegir sense connexió, molt bé. N’anirem parlant.

Passen dies i a banda de l’allau d’informació sobre la vida i o la detenció de Julian Assange pocs mitjans van a la font original. Per això crida l’atenció la feina que ha fet en Janquim de nou. Publica al seu bloc com trobar una eina que et permet cercar dins els documents que ja s’han fet públics i per tant tenir una mirada pròpia més enllà dels mitjans que ja han destacat el que consideren més rellevant. A mesura que es van obrint documents es pot reutilitzar l’eina i a veure si hi ha citacions concretes. Janquim feia la crònica pel 3cat24 d’aquest tema i em sembla rellevant.

Veurem com acaba el tema WikiLeaks. Amb sensacions contradictòries però amb ganes que la xarxa demostri que es solidària, exigent i molt útil. A veure si s’aclareix aquest dubte de si algunes xarxes socials com Twitter han aplicat censura. De moment Paypal i Mastercard ja han hagut de reconèixer pressions (com diu Juan Varela cal llegir la lletra petita dels serveis que contractem). Em sembla que en tenim per dies.

Presentació del diari Ara. Vaig assistir a una de les presentacions del diari que esta fent arreu del territori. Un màrqueting excel·lent. Concretament vaig ser a la que es va fer a Vic, a l’aula magna de la Universitat de Vic. Presentava en Carles Capdevila i l’Albert Om (jugaven a casa). Molt públic, molts estudiants de periodisme, personalitats. Es va dir que en Xavier Bosch farà la contraportada els divendres parlant de Barça, l’Albert Om el dissabte, en Toni Soler el diumenge i dilluns l’Antoni Bassas altre vegada parlant de Barça. Que el diumenge regalaran la revista Time Out.

Després de la presentació del projecte van sortir les qüestions més interessants aportades a través de preguntes per assistents a l’acte. Una de les qüestions va ser conèixer la línia editorial del diari. El director va remetre al manifest fundacional (algú comentava que llegint-lo no en treus l’aigua clara). L’altre qüestió va ser el tema del finançament, si havien rebut ajuts públics. Altre cop en Carles Capdevila va derivar a la web del projecte després d’afirmar que sí que han rebut ajudes. Al final prou gent omplint la butlleta de subscripció de prova de 40 dies, 40 euros. Molta sort i llarga vida al periodisme.

Les presentacions en públic de l’Ara. Pel que m’han explicat sembla que les presentacions del nou diari van molt bé. Almenys a la Garriga i a Badalona hi havia moltes persones. Imagino que els promotors deuen estar molt contents amb aquesta complicitat que de moment els hi dóna la gent d’Òmnium. Desconec si a les presentacions mostren o reparteixen algun tipus de material, document.  Ara, mentre escric l’article és el primer cop que he vist l’anunci del diari a la televisió. L’havia vist per Internet però no en prime time a TV3. No us perdeu la crònica d’en Janquim sobre la presentació a Badalona.

Electoralia.cat. En aquest període convuls per l’actualitat política i les eleccions imminents al Parlament sorgeixen diversos espais i portals on es recullen informacions relacionades amb els partits i amb les eleccions. Em sorprèn el que ahir al vespre descobria a través d’un dels seus impulsors, www.electoralia.cat. D’entre les funcionalitats es parla del rastreig per entre mitjans de comunicació, blocs… d’informacions relacionades amb el tema que pertoca. He quedat perplex perquè barreja diferents fonts d’informació presentant-les de la mateixa forma: mitjans, blocs de partit, blocs personals… però a més, cerca entre un parell o tres de mitjans. Potser hi ha alguna relació entre aquest portal i alguns dels mitjans per on cerca. O potser és que encara es troba en proves. Sobre els impulsors i assessors hi veig noms coneguts d’aquesta mal anomenada Internet catalana, alguns d’ells molt significats políticament. N’anirem parlant.

Model Spotify, només als llibres? Ja es diu i es parla de subscripcions col·lectives a centenars de revistes. És a dir que puguis escollir llegir un article d’aquí i un d’allà (una entrevista d’El Temps, un article de música d’Enderrock, un reportatge de vins de Cupatges.. .) a un cost fix. Per tant anem tendint cap a posseir poc i escollir molt. Aquella vella idea de fer-nos el nostre propi mitjà, les nostres revistes, el nostre diari, la nostra ràdio, la tele… tot a moda per a consumir al núvol i quan nosaltres vulguem. Collage digital amb nom de marca personal.

Amazon i Kindle. L’empresa Amazon ha anunciat que properament podràs deixar, durant 14 dies, un exemplar digital que hagis comprat a Amazon a un altre persona (amic) que també tingui un Kindle (lector e-reader d’Amazon). Mentre el tinguis prestat no podràs utilitzar l’exemplar. Innovació al sector. Com a les biblioteques tradicionals. Mateix dret de tenir un llibre físic que el pots deixar.

“El parèntesi Gutenberg”. Agafo una frase (diria que és de Piscitelli) que va sonar el dissabte al CCCB on es feia una sessió del Kosmopolis anomenada Bookcamp on editors i personal divers de la galàxia digital discutíem sobre el futur del llibre (revista, videojoc, còmic…). Conclusions: els editors no volen que els passi com la música però si no hi ha innovació en el model de negoci passarà.

Molta feina a fer, bones idees, tecnologia a l’abast, coneixement, però en aquest sector es difícil d’agrupar totes aquestes característiques en un sol projecte. S’ha viscut molt bé massa anys i això d’innovar que ho faci la universitat. Ja m’enteneu.

500 Internal Server Error. La gent d’Stic.cat demostren una vegada més que són actius en aquest circ del dospuntzerisme. Han aconseguit convèncer els partits per fer una entrevista (com ja es va fer amb Sandro Rosell) utilitzant l’eina Twitter. Podríem dir que és fascinació pel canal, per l’eina. Tinc reserves (com tenia en el cas Barça) que hi hagi missatge directe, sincer que és el que esperaríem. Twitter crec que té un grau d’espontaneïtat que en esdeveniments com aquest perd i es torna un robot mecànic que utilitza una eina com en podria utilitzar una altra. Amb els caps de comunicació ben a prop, això si. Llàstima que l’allau o la prova mostrava massa sovint l’error 500 Internal… I davant d’aquestes interferències l’experiència no és massa bona i encara et concentres més amb l’eina. Em sorprèn però que d’entrada només s’hagi pensat en grups amb representació parlamentaria. Ho dic perquè la xarxa acostuma a ser més anàrquica i menys establishment.

La fascinació del cas Obama. Tot una nova generació de politòlegs, persones del món de la comunicació, del màrqueting… ens vam fascinar en les darreres eleccions americanes. L’ús intensiu de les eines digitals que feien alguns dels candidats va transformar la forma de fer campanya i de fer política. A casa nostre, el cas és diferent. Malgrat que els equips de campanya, els periodistes… utilitzem les eines 2.0 no podem dir el mateix de la majoria de candidats.

I si haguéssim quedat per fer seguir només els que de veritat usen aquestes eines? Per exemple la gent del PSC tenen consellers actius (Nadal, Maragall, Tura), els de CIU tenen persones que de fa temps han incorporat aquestes eines (Puigdemont) com també ICV (Romeva) o ERC (Bassaganya)… Crec que la cosa hagués estat molt més interessant. Ho provem? Fascinació pel canal i fascinació pel poder em sembla. Massa soroll per no res.

L’aparició dels nous tablets. Amb l’Ipad i la resta de la generació que s’acosta (Samsung, Blackberry, Microsoft, el sistema Android de Google…) sembla que aquest argument va endavant. Ara, la sorpresa rau quan els generadors de continguts que viuen de l’actualitat, de la immediatesa, s’adonen que no serà la solució màgica. Ja no es pot tornar enrere, ja no podem posar nous murs, ja no podem tornar a cobrar per un fluxe que és arreu (també a Twitter, Facebook). Ho tenen més fàcil els continguts especialitzats i de qualitat (Long Tail). El salt a aquesta nous dispositius es farà de moltes maneres, reconversió d’un sector, però també, amb l’aparició de nous agents, empreses que fins ara no vivien dels continguts. Més competència.

Davant tots aquests canvis, què fem? Per la penetració del mercat d’aquests dispositius i pel mercat actual d’ingressos del canal digital és difícil que es puguin plantejar projectes des d’ara mateix que puguin sostenir-se així i prou. Per altra banda és necessari tot una època d’aprenentatge per realitzar tots aquests nous productes. Potser és el moment de resistir, d’aprendre, de ser arriscat i és un moment on cal, segur, aprimar les estructures, els productes i de guanyar qualitat. Qui tindrà forces per aquesta cursa, llarga, de fons i plena d’incerteses? Sempre ens podem quedar que el mateix Wired l’any 1997 ja va matar els navegadors i de moment estan més vius que mai. Èpoques de vaques magres.

D’entrada han guanyat alguns blocs relacionats amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) però que concursaven en categories individuals en comptes de fer-ho en la categoria corporativa. Diu en Jaume Albaigès: “No sé qui va prendre la decisió de presentar els diferents blocs de la CCMA als premis. Francament, no m’imagino Antoni Bassas tornant de la Casa Blanca dient-se a si mateix: “Mmm, ja cal que no m’oblidi d’inscriure’m als PBC. A veure si entre sortir al TN vespre i preparar la maleta per anar cap a Florida trobo un forat”. Tenir professionals com Bassas és motiu d’orgull pel país i amb la trajectòria que l’avala no crec que necessiti un reconeixement com a blocaire.

També hi ha un cert retret al jurat sobre l’assignació de categories d’alguns blocs i els criteris a valorar que no quadren amb part dels resultats. Bé, en tot cas podeu llegir també en www.Janquim.blogspot.com com en fa una valoració al seu bloc, aquest si, personal (tot i treballar a a CCMA).

L’altre dia, una de les veus reals i reconegudes d’aquest ecosistema 2.0 (tantes vegades pesat i ciberplasta) em comentava que en el nostre país encara ens quedaven deu anys com a mínim per fer canvis de debò. Deia que a l’administració, als consells d’administració de les empreses, en l’àmbit polític d’alta instància ara hi arribarà una generació (la seva) que això de la societat de la informació i del coneixement els ha agafat amb el pas canviat. Que aquesta generació ja va fer un gran esforç incorporant la informàtica dins el seu espai de treball i que la lògica i les possibilitats de les xarxes els supera. I que en alguns casos se n’adonen, però que en cap cas cediran la seva oportunitat. Porten molts anys esperant, ara obriran els colzes, ara els toca manar a ells. Deia que falten deu anys… Així ens va…

Dic això per l’edició en català de La Vanguardia. Alguns ho fan córrer, d’altres ho asseguren. Diuen que a principis d’any hi haurà una edició (que no versió traduïda) de La Vanguardia. En definitiva, si el Grup Godó finalment fa el pas (potser el va començar a RAC1) per què deu ser? Per què el mercat català genera negoci o perquè es prepara per tenir influència en una generació (futura) que té una visió desacomplexada del que ha de ser el país? Llàstima que encara faltin deu anys.

Fa uns mesos enrere hi va haver certa polèmica entre alguns treballadors de l’Agència i la direcció. Algunes promeses incompletes i canvis d’orientació, deien. Ja fa dies que van sonant noms davant un hipotètic canvi al capdavant de l’ACN en cas que el Parlament variï de composició després de les eleccions de novembre. Voler superar aquesta sensació de dubte i d’incertesa imagino que ha fet precipitar alguns canvis a l’Agència. D’altra banda, del tot comprensibles davant de finals d’etapa. A la mateixa Generalitat comença a haver-hi moviments en alguns departaments davant la incertesa del futur.

Només vull acabar dient que crec que l’ACN és un projecte molt interessant. Que s’ha fet una bona feina. I que entenc que aquesta deriva a ser un mitjà deu ser degut als temps que vivim però que segur que és fàcil de reconduir. Molta sort en aquesta nova etapa i espero que els mitjans, les empreses, valorin en la seva justa mesura la tasca que s’està desenvolupant.

En un moment de compulsió 2.0, ciberplastes siderals, era una llàstima que es perdessin aquestes converses reflexives sobre Internet i en català. Això de no haver de quadrar un dia i una hora d’enregistrament, també pot permetre a l’equip de l’Internauta d’oferir un ventall més ampli de col·laboradors i d’experiències. A més, servirà per veure si acaba funcionant finalment aquí, això de fer un programa de ràdio sense tenir antena. Ho dic perquè si es així ens podríem estalviar alguns quartos i abandonar aquesta reiteració de cadenes radiofòniques finançades amb diner públic. Per altra banda, desconec amb quin programa sobre noves tecnologies i Internet ha decidit cobrir la direcció de l’emissora la baixa de l’Internauta. En resum, que hi hagi sort i llarga vida a l’Internauta.

Paper vs digital. El The New York Times publica en un extens reportatge com una de les revistes més populars de Hollywood, The Hollywood Reporter, canvia d’estratègia per intentar perviure al món digital i especialment en el seu cas, a la competència ferotge dels blocs. Un dels canvis és en l’edició digital. L’altre en la periodicitat del paper. L’edició diària la passen a setmanal per poder publicar continguts de més qualitat. Aquesta n’és una i l’altre són les paraules d’Arthur Sulzberger Jr (president i editor del mateix The New York Times) durant la conferència internacional de noticies WAN-IFRA on va dir que en un moment futur l’edició impresa del seu diari desapareixeria i que estaven treballant nous models de negoci en el camp digital. Tot això es pot mirar des del costat que es vulgui però (resistència del paper vs canal digital) la clau és en saber què és negoci per molt que ens agradi el format i o que tinguem nostàlgia. Nostàlgia del paper o d’un temps on podíem assimilar més lentament tots els canvis del nostre entorn. Aquí també en desapareixeran ara que en neixen de nous?

Sembla que diaris digitals de pagament no funcionen. Ho vam veure aquí amb l’intent que va fer el senyor Arcadi Espada amb el seu Factual. Crisi a banda, va ser dirigit per cinc persones diferents en vuit mesos… Era un intent interessant, noms coneguts del periodisme, un mitjà genuí i que intentava nous models de negoci. Bé, va tancar.

Ara llegeixo que la croada de Rupert Murdoch cap al tancament a àrees de pagament de les edicions digitals d’alguns del seus diaris no acaba de rutllar. Diuen (via 233grados.com) que els anunciants abandonen el The Times (on line). Per diversos motius: perquè ha baixat molt l’audiència i ja no surt a compte inserir-hi publicitat quan a Internet, segons diuen, hi ha molts d’altres projectes interessants que arriben a moltes persones. En definitiva, que si Google no aporta trànsit hi ha poca visibilitat. També em fa gràcia el desànim d’alguns dels seus periodistes ja que perden influència. Escriure perquè et llegeixi poca gent t’aboca al desànim. Seria bo conèixer si alguns dels articulistes dels grans diaris d’aquí han demanat ells escriure en les edicions digitals o han estat propostes dels editors. Em sembla que alguns busquen i necessiten la possibilitat de ser llegits per molta gent que ja no compra diaris al quiosc.

Ara que parlem d’influència. Finalment (després de vacances) comencen a sorgir informacions de primera mà (des del seu web) del nou diari que esta construint la gent de Cultura03, l’Ara. Després del decebedor anunci abans d’agost, finalment comencen a sortit noms. Que el director del diari és en Carles Capdevila, que en el seu consell editorial hi ha gent com en Toni Soler, l’Albert Om… Em deien que estan pensant en una edició de 20.000 exemplars els dies laborables i de 30.000 el cap de setmana. Amb aquestes xifres no sé si volen canviar el món, però si que crec que juguen bé el fet de la influència. Més enllà de la massa crítica, seleccionar molt bé quina és la gent que decideix i ser-hi influent. La gent del Punt, amb els canvis fets a l’Avui, sembla que els hi deixen un espai.

És admirable veure com gent coneguda es juga el prestigi en un nou projecte en premsa. M’he tranquil·litzat quan he vist que al web de la campanya de llançament hi ha una secció de “Bones pràctiques”. Diuen que aniran desgranant quines subvencions reben, com blinden la seva independència, quin codi ètic segueixen els seus periodistes (?)… Tranquil·litzat perquè està molt bé que ho expliquin. Com això que deien ahir, a can Cuní (la nostra), que volen ser interpretatius, publicar el que passarà (futur) i ser multiplataforma. Veurem si acaben tenint més amics a Facebook que lectors en paper però chapeau per la iniciativa. Ara només falta l’enèsim anunci de La Vanguardia en català. No sé si els dos projectes són excloents? N’anirem parlant.

Els webs de les cadenes augmenten el trànsit. Ha costat, però finalment les cadenes televisives han dotat de continguts i de projecte els seus espais web. Evidentment, ha comportat un augment de trànsit dels seus llocs, tot i que bàsicament encara ho mirem des de la pantalla petita de l’ordinador. Per tant el consum de la televisió -tal i com l’hem entès fins ara- canvia i evoluciona. En aquest cas, “la nostra” ho fa forçat bé. Excel•lent la possibilitat de veure els seus continguts a l’Iphone a través de la seva aplicació de descarrega gratuïta. Interessant el que ja fa temps que tenim de TV3 a la Carta i serveis addicionals.

I les televisions locals què? Amb tots aquests canvis, què passarà amb les TDT locals tant públiques com privades? Veient la qualitat (?) de les grans, penso en la gran dificultat que tenen les petites. Enmig d’un marasme de canals et trobes uns canals locals que, veient els seus programes, t’adones de la dificultat que deuen tenir per tirar endavant. Seguint la tradició (COM Ràdio vs Catalunya Ràdio) tenim la XTVL (Xarxa de Televisions Locals) i Comunicàlia que ofereixen serveis per a aquestes cadenes. És veu que això de les televisions locals és cosa de les Diputacions. La veritat és que els operadors privats de canals locals de televisió ho veuen molt cru, els públics ja no ho sé. I ara quan tinguem la possibilitat de veure estrenes a través d’Apple i Google, què en farem de la festa major del barri? No sé si tindrem temps per a tot. S’acaba el mite de tenir empreses multicanal via ràdio, premsa, Internet i televisió…?

El llibre electrònic (e-book). Moda o canvi de paradigma? Fa un parell d’anys van començar a popularitzar-se dispositius per llegir llibres electrònics. Aparells que provenien d’empreses del sector electrònic o els que les mateixes editorials o distribuïdores van intentar implantar (Leqtor, Kindle). Amb l’arribada de l’Ipad sembla que aquest mercat es revoluciona. Ja no és tant important el dispositiu lector (que l’està guanyant clarament Apple i ben aviat diuen que ho faran els dispositius que funcionen amb Android) com si qui té el mercat: Amazon, Ibooks (de moment pels EUA). En definitiva que entrem en un altre era en el consum de llibres i per extensió de revistes (excepcional Wired per Ipad)…. Ara fa un mesos els grans del sector (Grup Planeta, Grup Random House, Grup Santillana, Grup 62…) van obrir (sense massa encert) Libranda per distribuir llibres electrònics del seu fons editorial. Per tant un sector que es mou, que obre oportunitats (més pels petits que pels grans) malgrat les veus romàntiques que creuen que en el llibre no passarà el que ja ha succeït a la música o a la fotografia. Fins i tot Negroponte s’atreveix a posar una data de la desaparició massiva del llibre físic: “It’s happening. It not happening in 10 years. It’s happening in 5 years”. Quin paper jugaran les editorials catalanes? I els editors i escriptors? Moments de canvis i d’oportunitats. No sé què faran en tot això els grans grups editors catalans? I els dels mitjans de comunicació?

Article publicat a Naciodigital.cat

Veig, però, que hi publiquen de manera sistemàtica informació relacionada amb el Col•legi i les seves activitats. Per tant, no es tracta d’una eina abandonada. A vegades es diu amb això de Twitter “diga’m qui et retuiteja i et diré quina agència et porta la comunicació”. Si és deixadesa, seria estrany, perquè veig que una de les seves darreres entrades és la comunicació d’un curs de formació sobre “Community Managers”, és a dir, com gestionar espais digitals en què conviuen comunitats per a una organització… Si es tractés de deixadesa,el problema seria que no escollir bé els teus companys de conversa et pot limitar la qualitat d’aquesta. I si no és deixadesa, encara és més preocupant perquè semblaria que hi ha la voluntat de prescindir d’una part dels mitjans nacionals i especialment dels de llengua catalana. Deu ser deixadesa, imagino.

Les vacances i el canal digital. Tinc un amic que diu que això d’Internet és molt punyeteru. Ho dic perquè aquests dies podem observar que hi ha mitjans que han marxat de vacances. Aquesta pràctica, merescuda i necessària, que va canviant l’estacionalitat depenent de les necessitats, xoca en molts camps però especialment en el dels mitjans de comunicació. És evident que hi ha menys informació i per tant menys persones a les redaccions.

El que és divertit és veure com empreses de mitjans que utilitzen ja el canal digital (perquè creuen que són formes de comunicació necessàries, per la immediatesa, la mobilitat…) quan arriben aquests dies paren, no piulen. I la mobilitat? No és que ho facin menys: senzillament se’n van de vacances, tanquen la paradeta. Paradoxes de temps de canvis. Per a uns (periodistes) ja és un fet quotidià i ho tenen en les seves rutines, i per a d’altres (periodistes) continua sent una tasca afegida, un més a més i -si anem més curts de personal- deixem això d’Internet. També és cert que quan tornen et fan desitjar (no tots) el silenci al que t’havies acostumat. Coses de la modernitat.

L’Agència Catalana de Noticies (ACN). Des de l’any 1999 opera l’Agència Catalana de Noticies. Des d’aquells inicis i fins avui han canviat molt les coses. D’un ús incipient de la xarxa d’Internet a l’ús habitual que en fan els mitjans. És habitual sentir critiques al funcionament de l’agència. Almenys en molts mitjans petits. Que si el servei no els surt a compte, que si ells són el que en saben més del seu territori… En les trobades amb mitjans (ACPG, APPEC) és un tema recurrent. Personalment sempre he pensat que tenir una agencia nacional de noticies és molt important i un fet cabdal. No treu això, però, que no hi hagi marge de millora. S’especula i molt, davant un hipotètic canvi de govern, si els càrrecs importants de l’Agència també canviaran. Per allò de la confiança. La veritat és que no ho sé. Espero que, si n’hi ha, sigui per millorar.

El PSC i Twitter. Excepcional l’ús que fan alguns membres del PSC de Twitter, almenys aquests darrers dies. Els consellers Nadal i Maragall estant utilitzant l’eina de forma intel·ligent (no sé si els seus assessors de comunicació pensen el mateix). Excel·lents perquè sonen a honestos. Un ús personal i polític d’una eina tant potent com és Twitter utilitzada per generar conversa, proximitat, debat, comunicar. Allunyada del “talibanisme” 2.0 d’algunes organitzacions. Un ús sensible a vegades, humà i evidentment partidista. Sí, senyor.

Fascinat per les noves narratives periodístiques. Fotografia, vídeo, entrevistes, histories reals que ens preocupen a tots, periodisme en majúscules. Explicades amb rigorositat i allunyades dels media convencionals (per temes de credibilitat?). El descrèdit dels grans grups de comunicació va acompassat amb el descrèdit de la política? (massa proximitat de poders?). Els americans innoven amb noves empreses periodístiques. Diferència entre l’autor/s de la peça, els creadors, els periodistes i les marques de distribució (grans capçaleres per exemple). És a dir, pots veure un excel·lent reportatge signat per un grup i patrocinat per un gran distribuïdor de continguts. És el cas de MediaStorm. Em sorgeix la pregunta: quan crearem a casa nostra productes moderns? Un altre exemple, i que està de moda ara, Wikileaks. En una altre dimensió seria possible aquí?

De projecte galàctic-mediàtic a projecte modern-innovador (sona a Madrid-Barça). En una tertúlia (sí, era en un bar) diferents col·legues em deien que la fórmula màgica per fer un nou mitjà és: a) uns quants mediàtics (deixant a banda què hi faran i què hi aportaran);  b) uns grams d’influència i bona connexió amb el món empresarial, del sector… i c) dedicar esforços via altres (diaris, twitter, facebook, filtrant informació) a que parlin de tu. Que sembli cavall guanyador i que llavors això no té aturador i que els diners ja vindran. Malgrat el resultat de l’“aposta blanca” jo els deia que cal esperar a veure el producte i ells em responien que Ara no, que una vegada cremats alguns cartutxos i amb la capacitat d’oblit del món que ens toca viure pot passar que abans de néixer ja soni antiquat. N’hi havia un que insistia que això és màrqueting d’Ara, per canals d’Avui, sofregit amb estil Òmnium. Caldrà esperar a tastar.

Em demanen que parli de l’ACN. Se m’acaba l’espai, la setmana vinent més (i gràcies per les observacions, informacions i els comentaris).

El diari Avui i El Punt ja no estan a OJD en la seva versió digital. Han sortit les audiències dels digitals del mes de juny i una de les incògnites (i curiositat) era veure l’evolució de l’Avui.cat i del Punt.cat un cop fusionades (no, que són dues webs diferents). La sorpresa però és que no hi ha les dades de juny de l’Avui.elpunt.cat i diuen que aquest juliol tampoc estant essent auditats. No sé què deu haver passat. En tot cas, en els mitjans que habitualment parlen d’aquests temes, com Escacc, em sembla que no n’han dit res o almenys no he sabut trobar-ho.

Les tres associacions principals de premsa de casa nostra volen associar-se. L’ACPG, l’APPEC i l’ACPC treballen tal i com han manifestat públicament per arribar a l’associació. És un fet lògic ja que les revistes (APPEC) també fan continguts digitals via web, la premsa comarcal (ACPC) també obre cada vegada més els seus continguts a la xarxa i a l’ACPG et trobes amb projectes que són paper, que són web… i tots ells comencen a tenir continguts audiovisuals… És evident que el canal i/o la periodicitat ha sobrepassat els orígens fundacionals de les associacions. O renovar-se o morir. O adequar-se als temps o difícilment tindrà sentit que continuïn existint tal i com han fet fins ara. Les necessitats dels lectors són diferents, les empreses s’han d’adaptar als nous consums i les associacions han d’evolucionar si volen continuar essent necessàries.

Més audiències. A la jornada que va organitzar conjuntament Grup Nació Digital i la Universitat de Vic (UVic) amb el títol “Audiències i publicitat als mitjans digitals” va participar-hi la FUNDACC (Fundació el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura) i es va anunciar la voluntat futura d’auditar les audiències dels digitals catalans. La noticia, que pot ser molt bona, ha estat rebuda amb molta precaució. Si fem les coses bé, endavant, sinó quedem-nos com estem. No fos cas que només per allò que aquesta seria la nostra (d’eina de treball), féssim el ridícul.

Article publicat a Naciodigital.cat

Autor fotografia: Mathew Mac Vickar