in Periodisme

Safareig de comunicació (X)

“Els diaris de paper duraran mentre siguin viables econòmicament”. Aquesta afirmació la fa en el seu bloc un dels exresponsables del diari argenti Clarín, Roberto Guareschi. Fins aquí semblaria sentit comú, però… Ve a dir que tot rau en la capacitat de generar diners. Això dels mitjans és un negoci (a vegades ho oblidem). Que no depèn de les possibilitats reals del que es pot fer sinó d’on venen els ingressos. Això vol dir que es venen més diaris que mai? No. Vol dir que es factura més publicitat que mai? No. Però les classes dirigents (política) i també els càrrecs directius de les grans empreses encara pensen en la lògica del que és habitual, tradicional (també és cert que la majoria de vegades els calés no són seus). És a dir, a banda de les possibilitats dels nous mitjans (noves narratives, participació, col·laboració) això no farà un tomb fins que els que decideixen s’adonin que ja és més influent un mitjà enfront d’un altre deixant de banda el suport (digital, paper…). Em fa gràcia aquesta reflexió perquè també diu que les grans empreses ja faran el canvi quan toqui, és a dir quan els nous canals els permetin de mantenir la influència i la proximitat al poder de què disposen ara (primer ha de canviar el poder i llavors ja ho faran els mitjans?). Pel camí, evidentment, s’obren possibilitats a nous actors, nous agents en un panorama canviant. En resum (collita pròpia) que no té res a veure ni amb l’audiència, ni amb la qualitat, que tot rau en la influència (i que per tenir-ne a vegades ho has de fer bé, però que el que realment és important és semblar-ho).

L’altre dia, una de les veus reals i reconegudes d’aquest ecosistema 2.0 (tantes vegades pesat i ciberplasta) em comentava que en el nostre país encara ens quedaven deu anys com a mínim per fer canvis de debò. Deia que a l’administració, als consells d’administració de les empreses, en l’àmbit polític d’alta instància ara hi arribarà una generació (la seva) que això de la societat de la informació i del coneixement els ha agafat amb el pas canviat. Que aquesta generació ja va fer un gran esforç incorporant la informàtica dins el seu espai de treball i que la lògica i les possibilitats de les xarxes els supera. I que en alguns casos se n’adonen, però que en cap cas cediran la seva oportunitat. Porten molts anys esperant, ara obriran els colzes, ara els toca manar a ells. Deia que falten deu anys… Així ens va…

Dic això per l’edició en català de La Vanguardia. Alguns ho fan córrer, d’altres ho asseguren. Diuen que a principis d’any hi haurà una edició (que no versió traduïda) de La Vanguardia. En definitiva, si el Grup Godó finalment fa el pas (potser el va començar a RAC1) per què deu ser? Per què el mercat català genera negoci o perquè es prepara per tenir influència en una generació (futura) que té una visió desacomplexada del que ha de ser el país? Llàstima que encara faltin deu anys.

Write a Comment

Comment